L'HOME QUE MIRA EL SOSTRE AMB L'ESPERANÇA DE NO TROBAR-HI MAI MÉS UNA ARANYA d'Albert Alan Sunyol

Cada matí tenia més clar que aixecar-se responia més a una qüestió imposada pel seu inconscient que no pas per a una convicció personal. Fent cas una vegada més de les indicacions d'aquest, va activar el cervell pitjant el botó que s'havia fet instal.lar-se rere l'orella -entre fer-se un piercing o un botó que li permetés desconnectar el cervell, no hi havia cap dubte-.

Per desgràcia seva -no pas pel seu inconscient, que havia tornat a guanyar l'aposta diària-, tot va sortir rodat i en qüestió de segons, el Miquel March i Muntané (àlies MMM), de 35 anys, 22 dies i 13 hores, havia recuperat tota la informació acumulada, i a més, hi figuraven les actualitzacions recents, com la d'ahir al vespre, quan a l'anar a llançar les escombraries i es va trobar dins del contenidor la seva col.lecció de còmics de l'Spiderman. La Marina, una altra vegada! havia exclamat quan era a punt de travessar el pas de zebra amb un crit que va despertar la curiositat d'un corb que passejava per la urbanització amb aires de grandesa.

Fets com aquest -aparentment dolorosos però que en el fons saps que algun dia o altre han d'acabar passant- són els que fan replantejar al Miquel la seva vida al costat de la Marina. Sap que aquesta és capaç d'enredar-ho tot i fer el que sempre li passa pel sedàs. "Tot ho ordeix a la seva manera", diu sovint. Sempre que discuteixen ell li diu, amb certa ironia, que fila massa prim. En tots els casos, ella sempre experimenta la mateixa reacció: calla i va la seva. Prou feina tinc! -diu.

La seva relació amb la Marina va començar fa dos estius en el parc que limita amb l'estació central. Es van creuar les mirades de seguida i el Miquel se la va posar a la butxaca sense gaire problemes. Qüestió d'hores. Que dic, hores. Minuts! Sempre havia cregut tenir dots de seductor, tot i que el mirall que s'havia comprat era sordmut i no podia rebre la confirmació. Així doncs, amb només un petit gest se la va posar a la butxaca.

Com que eren partidaris d'anar per feina -ell més que ella, tot sigui dit- aquella mateixa tarda la convivència ja va ser un fet i van anar a viure sota el mateix sostre, ubicat a l'àtic del carrer del Cau. Des de llavors, la seva relació ha estat un estira-i-arronsa i en MMM s'esforça per reconduir la situació. Tot i que en els darrers dies, cada cop que mira al sostre, espera no trobar-se mai més la Marina. Per estar casat amb un aranya més val estar sol! -exclama mentre busca el botó de desconnexió, que misteriosament, sembla que se l'ha empassat la terra. 

L'HOME QUE MIRA EL SOSTRE AMB  L'ESPERANÇA DE NO TROBAR-HI MAI MÉS UNA ARANYA, és un relat curt original d'Albert Alan Sunyol Ocón (Reus). Periodista i escriptor de relats curts, i autor del bloc: Només serà un minut

VOLS LLEGIR RELATS?

EL XIVè CONCURS DE CONTES A LA RÀDIO ES CAPBUSSA EN LA LITERATURA ESTIUENCA

ACTUALITAT
VLLG? / PARTICIPACIÓ 
Ràdio Nova ha convocat una nova edició del Concurs de Contes a la Ràdio amb la intenció de donar continuïtat a una activitat cultural que aposta per la creativitat de petits i grans. El certamen tornarà a lliurar tres premis infantils, dos joves i un d’adults. A més, per segon any consecutiu es convoca el premi especial Solstici d’Estiu que enguany portarà com a lema “A l’estiu tot llibre viu”.

Aquest any, el certamen que organitza el Departament de Comunicació de l’Ajuntament de Vilanova del Camí des de l’emissora municipal Ràdio Nova, compta amb la col·laboració especial de l’editorial Ediciones Oblicuas i el Servei d’Esports vilanoví que patrocinaran el premi Solstici d’Estiu amb una bona col·lecció de llibres i un abonament familiar de temporada per la piscina municipal de Can Titó.

VOLS LLEGIR? HI COL.LABORA

El XIV Concurs de Contes a la Ràdio compta també amb la col·laboració del programa Vols llegir?, de la Biblioteca de Vilanova del Camí i del col·lectiuEscrividors, que formaran part del Jurat. 

A més, el programa Vols llegir? conduit per Josep Maria Solé, s’encarregarà de la difusió dels contes guanyadors amb la publicació dels relats a Internet, per mitjà del bloc del programa.

BASES DE PARTICIPACIÓ

En totes les categories, podran participar narracions escrites en català o castellà. L’extensió no pot superar les 5 pàgines, amb lletra ARIAL 12, a doble espai. El tema és lliure per a totes, a excepció del premi Solstici d’estiu que tindrà com a tema central la relació dels llibres i estiu. Aquest premi té una única categoria oberta a tothom, independentment de la seva edat.

Com en edicions anteriors, s’han establert tres categories infantils: escolars de 1r i 2n de primària, escolars de 3r i 4t  i escolars de 5è i 6è de primària. En els tres casos es lliuraran premis per valor de 50 € a la millor narració, a bescanviar als Magatzems Angelina, que patrocina els premis infantils d’aquest certamen.

També s’han establert dues categories juvenils: una per a l’alumnat de 1r i 2n d’ESO, i un altra per a joves d’entre 14 i 18, ambdues premiades amb vals de 80 € per la botiga APP Informàtica Vilanova, també empresa patrocinadora del concurs.

Per últim, en la categoria d’adults, per a majors de 18 anys, el premi seran 150 euros en efectiu, a càrrec deRàdio Nova.

Pel que fa a la presentació, totes les obres s’han de lliurar per triplicat, fent constar, als contes, el títol i la categoria a la que es presenten. En un sobre a part, es farà constar el títol del conte i la categoria i s’hi introduiran les dades personals: nom i cognoms, adreça i telèfon, així com curs i escola, si és el cas.

Les obres han de ser inèdites, és a dir que no s’hagin publicat amb anterioritat, i que tampoc no hagin estat presentades a aquest concurs, en altres edicions, o premiades en cap certamen.

El termini per presentar els contes és el divendres 15 de juny a les 15 hores a l’emissora municipal Ràdio Nova, a la plaça dels Horts, 1, 2n pis o bé per correu electrònic a contes@radionova.cat. El lliurament dels premis tindrà lloc el 21 de juny, a les sis de la tarda, a Can Papasseit. L’acte acabarà amb un petit berenar.

Font: Departament de Comunicació de l'Ajuntament de Vilanova del Camí
Imatge: Cartell de la convocatòria de la 13ena edició (2011)

Article/post - Vols llegir Relats? - Ràdio Nova (Serveis Informatius)

EL RETROBAMENT de Susanna Carpi

La nit és plàcida, acollidora, profètica. La lluna plena brilla amb tot el seu esplendor i el mar la reflecteix sobre les seves aigües quietes i serenes.

Els meus ulls, cansats i vells, no poden apreciar cap canvi significatiu. La platja s’estén suaument com una catifa de petites perles que, de tant en tant, la marea les arrossega mar endins. La passarel·la segueix al seu lloc resistint el pas del temps.

Falta poc per la mitja nit. Espero impacient la seva arribada. El pacte era agosarat i poc convencional. Deu anys és molt de temps, una llarga fracció que pot donar molts tombs inesperats.

Intento allargar la vista més enllà de la foscor i en el precís moment que toquen les dotze, al rellotge de l’església del poble, veig aparèixer dues siluetes. Cada una d’elles es dirigeix, des de camins oposats, cap a la passarel·la arribant a convergir en el punt concertat per la trobada. Puc sentir la seva mirada intensa i profunda com la recordava.

No parlen. L’expressió de les seves cares ho fa pels dos. Ell ja no és un nen, és un jove alt i atlètic. Ella, la monitora, s’ha convertit en una dona de formes arrodonides i ben proporcionades.

Les seves mans nervioses i poc destres, comencen a acariciar-se la cara, el contorn dels llavis, l’esquena, el relleu del pit, els plecs del ventre, el perfil del sexe… Suaument es treuen la roba i, com si fos un ritual en el que els hi va la vida, s’entreguen a la passió d’uns cossos que es desitgen sense mesura i sense condicions. A continuació, i extenuats per aquesta profunda vivència tan desitjada, s’estiren plegats a la sorra i cauen profundament adormits per les tensions i el cansament físic.

Abans que arribi l’alba, i amb ella les primeres clarors del dia, és desperten, i com en fet anteriorment, no és diuen cap paraula. Es tornen a mirar llargament en una expressió inexpressiva que no puc entendre. Es donen la mà, i com si d’un joc estrany es tractés, avancen mar endins. Les aigües segueixen calmoses com una bassa d’oli, les gavines paren quietes a la platja i la lluna comença a deixar pas a la claror d’un nou dia.

Neden amb tranquil·litat, sense presses, sense por. S’allunyen de la costa. La meva vista ja no els pot distingir. Espero inquiet que el tracte només fos un joc, cosa de criatures. Però no. Els meus ulls han perdut les seves mirades, les seves expressions, els seus gestos controlats, la seva profunda tristesa. No, aquesta vegada no tornaran. Mai no tornaran. I jo moriré junt amb ells, plegats, captiu del seu record i dels meus sentiments.

ESCOLTA EL RELAT...

El retrobament”, és un relat original de Susanna Carpi,

Autora igualadina que debuta en el món de les lletres amb el llibre titulat “Història d’una formiga” (La Patumaire Edicions). L’experiència personal viscuda per aquesta escriptora debutant, emmalaltint de manera severa i molt envalidant de fibromiàlgia, fatiga crònica i depressió, ha servit per donar forma i volum en aquesta història protagonitzada per una formiga, la Martina, que està afectada amb aquestes mateixes malalties. Aquest llibre que representa una metàfora de la vida mateixa, està escrit amb sentit de l’humor i alhora amb una mirada crítica. A més, vol mostrar un camí per viure amb més confiança en un mateix, desenvolupant les capacitats personals i així aconseguir una vida més sana i saludable per poder conviure amb harmonia dins la societat que ens envolta.

Veu en off: Esmeralda Morreres.

19 - Vols llegir més?

EL DEL PIRATA DE CINCO PUNTAS de Mireia Rubio

El pirata tenía los dos ojos sanos, pero usaba un parche. Había encontrado una bonita estrella cosida en un pantalón de su infancia y la utilizó, un buen día, para taparse un ojo. Siempre había gozado de una vista excelente, pero desde que llevaba aquella estrella rojinegra reduciendo su campo –o más bien mar- de visión a la mitad, percibía la realidad de manera distinta. Sus aseveraciones eran menos tajantes y donde antes veía una ballena, ahora decía ver una isla.

Además el parche le había aportado una felicidad inesperada, porque aumentaba su agudeza e ingenio, además de mejorar su convivencia con el resto de la tripulación. No paraba de contar historias de otros mares más justos, donde los barcos piratas no tenían porqué ser enemigos. Al contrario, se aliaban contra la extorsión de los corsarios que pagados por los conquistadores del Imperio Económico enviaban a colonizar los lugares más remotos, para apropiarse de sus riquezas y someter a su pueblo. El caso es que el capitán de la tripulación, un hombre mezquino y autoritario, estaba bastante harto, porque desde que el pirata se había colocado el parche de estrella, él había perdido poder. Y lo que era peor: sus hombres habían desplazado el afán de codicia, por la ambición de navegar en paz, sin tener que tomar las armas nunca más.

Para intentar ganarse de nuevo a la tripulación, el capitán decidió aceptar el encargo de un gobernador con aspiraciones imperialistas, que prometió recompensar sus servicios con el precio en oro de varios cañones de su navío. Estaba seguro de que sus hombres acabarían cayendo en la tentación. Aquello fue decisivo para el futuro del Pirata Cinco Puntas. La misma mañana que el capitán anunciaba sus nuevos planes ofensivos, el pirata del iris estrellado -que era como le conocían popularmente sus compañeros- encabezó una huelga a bordo y se reveló contra las órdenes impuestas. El capitán no pudo ofrecer resistencia cuando se quedó solo, sin armas y sin argumentos.

Cuentan los que navegaron con él, que la mayoría de piratas decidieron quedarse en el barco y buscaron la forma de navegar en paz, haciendo frente a los abusos y los asaltos, aunque no siempre fuera fácil la convivencia. También cuentan que son una flota curiosa. Un día navegan con un parche en el ojo, otro saltando a la pata coja, el siguiente con un brazo atado a la espalda… Y se les puede escuchar reír a diez leguas. El pirata del iris estrellado también sigue por ahí, surcando los mares. Algunas veces se le reconoce porque va guiñando el ojo descubierto a la libertad.

Relat original de Mireia Rubio, periodista i escriptora anoienca (Sta. Margarida de Montbui), redactat l’1 de juny de l’any 2007. Visiteu el seu bloc a internet: http://lamardecuento.lacoctelera.net/

17 - Vols llegir relats?

ELS ROBOTS DEL MÓN d'Emma López Bocache

XIIIè Concurs de Contes a la Ràdio 2011 / Ràdio Nova / Relat guanyador categoria 3er i 4r de primària

Hi havia una vegada un científic que es deia Lecturés i vivia a l'Àfrica. Va descobrir que tard o d'hora l'espècie humana s'extingia a base dels fums dels cotxes, les fàbriques i la contaminació. Ho va comentar a tots els habitants del país, però ningú li va fer cas.

A l'altra banda del món, al pol nord, va passar exactament el mateix. Un altre científic anomenat Catsi va predir que el món s'acabaria, però tampoc li van fer cas.

Els dos científics, cadascun per la seva banda, van decidir construir un robot que sobrevisqués a la destrucció de la humanitat.

El robot d'en Lecturés era un noi i li va posar per nom Nicolau. Estava fet amb cèl·lules humanes; per fora era de metall i tenia a dintre una llavor feta de plata.

En Catsi, en canvi, va fer una noia. També tenia parts humanes, però a dins seu tenia uns ous fets d'or, amb escalfor inclosa. El seu nom seria Nictuni.

Van passar els anys, i tal com havien dit els científics, l'últim ésser humà de la terra va morir, però van sobreviure els dos robots i algunes especies d'animals i plantes.

El robot Nicolau va sortir de la càpsula que havia creat Lecturés. Estava programat per buscar éssers vius, però només va trobar alguns animalons.

Estava molt trist, perquè es trobava sol. No trobava cap humà, però tenia un pressentiment i no va parar de voltar pel món fins que un dia va veure a la Nictuni.

Els dos van estar molt contents de trobar-se i es van quedar junts cuidant dels animals i les plantes.

Van intercanviar els sentiments, les emocions i es van enamorar. En Nicolau va posar una llavor de plata, que era la peça que faltava a l'ou d'or que duia dintre la Nictuni. Així, la noia robot va pondre ous i van sortir robots petits.

D'aquesta manera va començar una nova espècie d'éssers semblants als humans. Els científics que ho havien planejat, havien tingut molta cura de fer-los de forma que no cometessin els mateixos errors dels humans, així que van cuidar del planeta Terra per sempre més.

I planeta brut, planeta net, ara tothom viu feliç en aquest indret...

“Els robots del món” és un relat original d'Emma López Bocache, participant de la XIIIena. edició del Concurs de Contes a la Ràdio, organitzat per Ràdio Nova (Juny 2011). Alumna de primària de l’Escola Marta Mata de Vilanova del Camí, va guanyar en la categoria de 3r i 4r de primària. 

16 - "Vols llegir relats?"

MÁQUINA DE LOS PENSAMIENTOS VERSUS VACUNA ANTI PROBLEMAS d'Àlex Garcia Ramírez

XIIIè Concurs de Contes a la Ràdio 2011 / Ràdio Nova / Relat guanyador categoria juvenil 1er i 2n d'ESO/Secundària

Había una vez un niño que se llamaba Jonathan. Él siempre estaba leyendo libros y buscando información por Internet. Era el más listo de la clase y por eso se aburría, porque todo lo que explicaban los profesores él ya lo había leído en algún libro o en alguna página de Internet. Como sabía tanto decidió investigar sobre los pensamientos de las personas. Quería saber qué le pasaba por la cabeza a la gente con la que él se relacionaba, es decir, sus amigos, familiares, conocidos, vecinos e incluso sus compañeros del colegio.

Llegó a un montón de libros relacionados con los pensamientos de las personas, navegó en miles y miles de páginas de Internet, preguntó a especialistas en el tema...

Gracias a todos los conocimientos adquiridos decidió crear una máquina que pudiera leer los pensamientos de la gente.

Estuvo muchos días, meses y años creando esa fantástica máquina. Antes de crearla tuvo que repetirla un montón de veces y se desesperó otras tantas, pero finalmente el milagro llegó y consiguió terminarla.

Jonathan, en su pequeño garaje, creó una MAQUINA PARA LEER LOS PENSAMIENTOS DE LA GENTE.

Con la primera persona que la utilizó fue su hermana, llamada Mayte. Ella era menor que Jonathan y un día bajó al garaje y le dijo a su hermano:

-¿Que estás haciendo?

-Una màquina para saber lo que estás pensando en este momento -dijo Jonathan.

Mayte le dijo que estaba chiflado y que eso era imposible.

Entonces Jonathan miró la pantalla de su máquina y vio unes letras que ponían:

NO SÉ HACER LOS DEBERES NECESITO AYUDA.

A continuación Jonathan le dijo que si quería que le ayudara a hacer los deberes y Mayte contestó:

-Justo lo que estaba pensando, porque necesito que alguien me ayude a hacer los problemas de matemáticas. No los entiendo, porque son muy difíciles.

Conforme fueron asando los días Jonathan probó su máquina con su padre, su madre, sus amigos, vecinos, compañeros de clase, entre otros muchos.

Después de probar su máquina con tanta gente llegó a la conclusión que había creado un gran invento.

Jonathan decidió no contar a nadie su invento fantástico (solamente su hermana pequeña lo sabía).

Así, Jonathan estuvo tada su vida sabiendo e investigando en los pensamientos de la gente más cercana a él. Sabía todo lo que la gente pensaba de él, lo que a la gente le preocupaba, las inquietudes de los mayores y las fantasías de los pequeños.

Llegó un día que Jonathan se dio cuenta que su gran invento era una estupidez, ya que éste sólo le permitía saber los pensamientos de la gente pero en nigún caso poder ayudarlos.

Por tanto Jonathan decidió destruir su invento, porque lo único que le causaba era preocupación y dolores de cabeza, y en ningún momento soluciones para la gente.

Jonathan decidió destruir la máquina de los pensamientos y vivir en paz el resto de su vida sin preocupaciones ni inquietudes.

Antes de destruir la máquina salió en la pantalla una frase que decia:

INVENTAR UNA VACUNA ANTIPROBLEMAS.

¿Os imagináis qué hizo Jonathan después de destruir su máquina de los pensamientos y leer esa frase en la pantalla?

“Máquina de los pensamientos versus vacuna anti problemas” és un relat original d'Àlex Garcia Ramírez, participant de la XIIIena. edició del Concurs de Contes a la Ràdio, organitzat per Ràdio Nova (Juny 2011). Alumne de 1er d'ESO de l'Institut Pla de les Moreres de Vilanova del Camí, guanyador de la categoria Juvenil de 1er i 2on. d'ESO/Secundària

15 - "Vols llegir relats?"

SOLSTICI D'ESTIU de Pilar Gumà Claramunt

XIIIè Concurs de Contes a la Ràdio 2011 / Ràdio Nova / Relat guanyador categoria "Soltici d'estiu"

De sobte, un flaix de llum ho il·luminà tot. Estava completament encongida, tremolant, en el millor racó del millor lloc del seu petit món.

-Tinc por. - digué amb un fil de veu.

Ells van intercanviar una mirada ràpida, plena de complicitat, i es dirigien al racó ocupat per la liana màgica i decorat amb flors. Llavors, van fer el que feien sempre que en duien alguna de cap i ella s'hi afegí, reconfortada.

• Tranquils, si estem junts no ens passarà mai res. - digué en Martí, confiat.

• A la ràdio ja ho han dit, que plouria aquesta tarda. - comentà l'Adrià.

Semblava que el cel, que tot just feia una estona era d'un blau molt intens, s'hagués de desplomar amb fúria sobre la terra. Havien decidit omplir la tarda del seu primer dia de vacances d'estiu perseguint papallones i sargantanes, berenant a la font, jugant a corre-cuita, a fet i amagar i, per suposat, anant al millor lloc del món.

• Mireu! Mireu això! - cridà l'Oriol senyalant la cua bellugadissa que acabava d'arrancar-li a una pobra sargantana que gaudia dels intensos rajos de sol del migdia sobre una pedra plena de líquens grocs.

Tots hi van anar molt de pressa, els encantaven les cues de sargantana bellugadisses; tenien la convicció de que mai es cansarien de mirar-les, de la mateixa manera que sabien que mai deixarien de ser amics. Ella, tot distreta, collí una violeta se la posà rere l'orella; qui sap si hi vindria una d'aquelles papallones blaves que tant li agradaven.

• Sapastre l'últim! - exclamà l'Enric mentre arrencava a córrer cap a la font de can Bernades.

Al cap d'un segon tots corrien tan ràpid com podien, i amb els talons tocant-els-hi el cul, cap a la font; què hi hauria a les bosses del berenar, avui?

Tots cinc, asseguts en rotllana al voltant de la font, sempre se l'intercanviaven.

• Xxxxx! Sentiu això? - Preguntà l'Adrià.
• El què? - digueren tots alhora.
• No sentiu els grills? Ja canten!

Però ben aviat van deixar de fer-ho. Mentre jugaven, el cel s'havia anat ennegrit mica en mica, i un tro imponent els anuncià l'arribada d'aquella tempesta de finals de primavera. Encara no havien tingut temps de guardar el que els quedava del deliciós berenar que ja queien les primeres gotes de pluja, fredes. I correm-hi tots a busca aixopluc, correm-hi tots cap a la cabana de l'arbre de prop de can Catapet. Van fer per enèsima vegada el castell de sempre, el que es sabien de memòria i el que podien fer amb els ulls tancats. La Judit, com sempre, s'hi enfilà fins al capdamunt i els tirà la corda feta de lianes. Un, dos, tres, quatre i cinc. Somrients, xops, esgarrinxats i plens de fang, per fi hi havien arribat: havien arribat al lloc més meravellós del seu petit món; i, exhaustos, asseguts dins la cabana, es quedaren en silenci.

De sobte, un raig de Sol la despertà. La primera visió que tingué fou la d'aquella liana que ja gairebé ocultava tot aquell sostre de taulons de fusta que li resultava tan i tan familiar. Al seu voltant, en Martí, l'Oriol, l'Adrià i l'Enric encara dormien plàcidament. S'alçà ajupida i , per aquella finestra que ara li quedava a l'alçada del melic, veié com el sol brillava radiat a 72 graus sobre l'horitzó, les papallones blaves voleiaven alegres i el paisatge de la seva infantes era ple de colors molt intensos i vius. De fons, ja se sentien els primers grills, encara tímids. Era el solstici d'estiu.

Engegà la ràdio i sintonitzà l'emissora municipal per, com qui no vol la cosa, despertar els seus amics d'infantesa i de tota la vida. Des d'aquella primera tempesta a la cabana amb la que acabava de somiar, havia plogut molt però, any rere any , continuaven retrobant-se la nit més curta de l'any al lloc més meravellós del seu antic petit món. Poc a poc, es van anar despertant amb les sintonies d'estiu. Somrient, van intercanviar-se mirades plenes de complicitat. Un, dos, tres, quatre i cinc. Un a un, van posa les seves mans una sobre l'altra al centre de la rotllana que acabaven de fer: en duien una de cap.     

“Solstici d'estiu” és un relat original de Pilar Gumà Claramunt, participant de la XIIIena. edició del Concurs de Contes a la Ràdio, organitzat per Ràdio Nova (Juny 2011). Premi guanyador de la categoria "Solstici d'Estiu". 

14 - "Vols llegir relats?"